Reflexions desprès de la vaga general

Share on FacebookPin on PinterestTweet about this on TwitterShare on Google+Email this to someone

ALBERT DIEZ. Ressaca de la vaga general. Parlo amb companyes i companys que van ser perseguits i agredits per la policia i que no reconeixen la situació que van viure en aquella que expliquen els mitjans. És recurrents. Llegeixo el diari. Fa uns mesos que em vaig quedar de nou orfe d’opinadors afins al quiosc i vaig provant diaris.

Parlem tots dels contenidors cremant

Que si els alcaldes socialistes de Barcelona amb la seva permissivitat havien fomentat la creació de kale borroka a Barcelona, que si es tracta de grups violents que tant els hi fa si és un partit del Barça com una mani, que si són brètols que embruten la jornada cívica de vaga, que si els progres de torn diuen que són provocadors policials els qui generen la violència i això és una bajanada, que si els milions que haurà d’invertir la ciutat per tot allò destruit… Columna rere columna del diari que tinc a les mans trobo anàlisis manits i barats sobre la reacció violenta d’alguns el dia de la vaga general.

 

 

Segur que la cosa és així?

 

A veure, no cal conèixer gaire gent per saber que sí existeixen brètols que busquen liar-la per liar-la, en una celebració del barça, o a la visita del Papa, però sembla clar que això de l’altre dia no respon majoritàriament a aquest tipus de gent.

 

Després està el mite que, Barcelona, especialment ha permès, per una imatge de ciutat progre, que vingués gent de tot arreu a crear aquí la seva base d’operacions antisitema per destruir-ho tot, com si fos un fenomen similar al que atreu als joves anglesos a emborratxar-se massivament a Lloret. El moviment antisistema a Barcelona és més antic que el propi nom i deu tenir més d’un segle d’història. I l’aparició de persones dins aquest moviment que opten per la via violenta és igual d’antiga.

 

Per últim, no cal tenir molta experiència en situacions com aquesta per saber que, efectivament, la policia sempre te persones camuflades dins la mani i que la seva actuació, com la dels membres uniformats, no és gairebé mai improvisada i respon a una estratègia política del govern de torn. És tractar de burro al personal quan es vol fer creure que són principalment policies els qui generen les accions violentes, però també és fer-nos passar per idiotes negar que la policia en aquesta, com en altres manifestacions similars, té ordres de deixar que puguin actuar per després poder carregar i deslegitimar un moviment de lluita davant de tots aquells que podrien recolzar-lo. “Divide y vencerás”. Sense ser tan vell com per haver conegut les lluites de la transició, he viscut aquest procès en diverses ocasions en els últims 25 anys. Les reaccions de la premsa dels dies següents fan la resta de la feina criminalitzant un moviment que va al marge de les grans cúpules sindicals que fa temps que ens ofereixen poc més que pactar les nostres renuncies, per a que la majoria ens quedem a casa, al marge de la lluita dient allò de “és que no hi ha dret, per protestar no cal fer el gamberro”

 

Clar que, vaig llegir aquestes opinions en un diari que sembla tenir com a únic objectiu de ser demostrar que es pot ser home de bé i independentista, senyor de negocis i separatista. “Això de la independència no els hi ho podem deixar a quatre joves exaltats amb estelada i als esquerranosos radicals”. Només cal veure que un dels seus temes de debat més encès últimament ha estat que “ara, quan siguem independents si deixarem que el castellà també sigui llengua oficial o no”. Però no, no era cosa només seva, La Vanguardia, El Punt, El País o El Periódico han estat omplint les seves pàgines d’opinions similars respecte dels actes violents de la vaga general.

 

 

Aquest és el nostre problema principal?

 

El denominador comú de tot aquest discurs mediàtic és que per enlloc es veu l’interés per conèixer les causes, la motivació d’aquells que creuen que la millor manera de lluitar pels nostres drets, per un món millor, o contra un sistemaopressor és cremant tot el que puguin. Però no ens deixem enganyar, hi ha unes causes, no tot és violència per violència i no tota la violència és igual.

 

 

Tots som pacifistes

 

No oblidem que tots nosaltres encarreguem a les forces de l’ordre l’ús de la violència, si és necessari, per combatre els qui van en contra de les normes. O és que mantenim prop de 80.000 persones tancades a la presó sense la força? Aquesta violència és legal i el debat sobre com en podríem prescindir porta segles en marxa i no el resoldrem aquí. Tampoc resoldrem res si parlem de com li van tallar el cap al rei de França o dl pistolerisme o de les revolucions del segle XX o fins i tot de les anomenades primaveres àrabs d’aquest passat 2011.

 

Una reflexió més fàcil sobre violència i violència: Si un de nosaltres presencia durant una manifestació com algú intenta cremar un quiosc o la botiga del nostre veí, ens produeix un cert rebuig. Actuarem o no, però el rebuig és força generalitzat. Si en una situació similar veiem com algú ataca el Banc Santander o La Caixa sabotejant els seus caixers, potser el rebuig ja no és tan generalitzat. O si algú treu totxanes i ciment del no res i comença a tapiar l’entrada d’unaimmobiliària, no hi haurà una ovació generalitzada a la mani?

 

 

No ens entretinguem amb el dit que assenyala la Lluna

 

I és que no es tracta de violència sí o violència no. El context importa, no tan per justificar les coses que es fan, com per saber quin és el problema de fons i per tant on cal actuar. Ara i aquí el problema no és que algunes persones hagin triat el camí de generar aldarulls violents per fer evident el descontent pel canvi social que estem patint. El problema és aquest canvi social en si mateix. El problema a Grècia no és que cremin els carrers, és que els sous dels treballadors han baixat a una tercera part del que eren i això per a qui pot treballar i no troba que el suicidi públic és l’única sortida. Podem discutir si cremar per cremar sense un objectiu clar és solució d’alguna cosa o no, però el que està clar és que això no és el problema principal que tenim. Així ens ho volen fer creure des del dia després de la vaga, però en tot cas és el problema dels poderosos no el dels treballadors i les treballadores. El nostre problema principal és que en quatre o cinc anys estem deixant enrere conquestes socials i drets laborals i vitals aconseguits durant més de 120 anys dins un sistema social injust de base. El capitalisme més salvatge s’està tornant a imposar i si ens entretenim discutint sobre si els qui volen aturar-ho cremant contenidors fan bé o malament, els poderosos ens esclafaran i la nostra classe necessitarà un altre segle per treure el coll. I això no hi ha twitter que ho arregli

 

Share on FacebookPin on PinterestTweet about this on TwitterShare on Google+Email this to someone

Comments are closed