Dialogar

Share on FacebookPin on PinterestTweet about this on TwitterShare on Google+Email this to someone

Segons diferents diccionaris, dialogar consisteix en una conversa entre dues o més persones.
Perquè aquest diàleg es produeixi cal una premisa fonamental, que ambdues persones es reconeguin.

D’altra banda, entraríem en un diàleg de sords en que els interlocutors no es presten atenció o en un diàleg de “besugos” en el que hi hauria una conversa sense coherència lògica.

Darrerament assistim a moltes crides al diàleg i el respecte que són políticament correctes.
Per què no es dóna aquest diàleg?

Al nostre entendre, perquè les dues parts no es reconeixen com a interlocutors, o, més ben dit, una de les parts no reconeix l’altra com a igual.

Si davant un problema polític només tenim l’amenaça, no podrem dialogar.

Si davant un problema polític, només apel·lem a una llei concebuda per a que tot quedi «atado y bien atado», no podrem dialogar.

Si davant un problema polític, només hi posem policies i porres, no podrem dialogar.

Si davant un problema polític, empresones els representants de la societat civil, no podrem dialogar.

Si davant un problema polític, utilitzem els poders econòmics per atemorir la població, no podrem dialogar.

Si davant un problema polític, utilitzes els mitjans de comunicació per intoxicar i simplificar, no podrem dialogar.

Els problemes polítics es resolen amb política, parlant i arribant a acords.

Des de la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, hi ha hagut un abans i un després. Un tribunal no pot estar per damunt de la voluntat de la gent ni ser utilitzat per a resoldre mitjançant sentències injustes i arbitràries allò que no s’ha estat capaç d’abordar dialogant. I aquí estem, i així estem.

El xoc de trens està servit, la gent al carrer, presos polítics a la presó i l’amenaça de suspensió de l’autonomia que no farà sinó incrementar el malestar a Catalunya i allunyar la possibilitat d’un diàleg que, des de 2010, ha desaparegut.

Parlem? Hablamos? Tots eren lemes de «la Caixa».
Sembla una paradoxa, sempre amb un tipus d’interès.
Ens reconeixem?
Share on FacebookPin on PinterestTweet about this on TwitterShare on Google+Email this to someone

Comments are closed