Abaixar el cap o lluitar contra la guerra

Share on FacebookPin on PinterestTweet about this on TwitterShare on Google+Email this to someone

Article d’opinió d’Albert Boada, regidor de la Crida per Sabadell

Les bombes cauen sobre Raqqa però, pràcticament, no sabem on és i les nostres televisions no recullen les imatges de les famílies abandonant els edificis i els morts pels carrers. Es fa difícil trobar què diferencia tant la mort d’uns éssers humans de la d’altres. La ràbia, estupor i els profunds sentiments d’incomprensió que ens han despertat els atemptats de París són la mostra natural de com ens sentim quan la mort arriba als que entenem com els nostres iguals, quan pensem que nosaltres podríem ser les víctimes d’aquesta massacre. I ens sentim així com a víctimes. És el mateix sentiment que senten els palestins quan assassinen a la seva gent en mig dels camps de refugiats metrallats o bombardejats pels soldats d’Israel. Ells, com nosaltres, senten més les seves morts. Però ens hem de preguntar si no hi ha un sentiment profundament etnocèntric en tot això. Hi ha massa frases que em recorden allò de “jo no sóc racista, però els…”, que en aquest cas seria “tots els morts són iguals, però això de París és molt més greu”. Per què és més greu que qualsevol altra víctima d’una guerra? Això em fa qüestionar la reacció imminent i impetuosa que ens desperta. I em fa abaixar el cap de vergonya, de pensar que mentre els bombarders europeus massacren dia rere dia les poblacions de Síria, Líbia o l’Iraq, nosaltres no hem mogut un sol dit. I són els avions i les bombes que paguem amb els nostres impostos els que assassinen indiscriminadament a milers de persones. I en aquest cas som els botxins o com a mínim els còmplices d’aquestes morts.

Des dels atemptats de París el govern francès ha intensificat l’assassinat massiu de ciutadans siris a través de bombardejos sobre Raqqa (ciutat amb 340.000 habitants). Les fonts oficials al·leguen que les bombes són per atacar Estat Islàmic. Però trobaríem normal que en qualsevol moment el govern francès ordenés un bombardeig contra els barris de París d’on han sortit els atacants? Seria per atacar posicions jihadistes, segons el llenguatge oficial, però ens semblaria una barbaritat perquè sabem quines nefastes conseqüències tindria.

Quan es parla dels països del Pròxim Orient els mitjans tendeixen a justificar les guerres partint de grans principis: els dictadors que tenen el poder, les armes de destrucció massiva, els estats religiosos, les vulneracions dels drets humans… Tots aquests arguments servirien perfectament per destruir qualsevol país que tingués una dictadura (més de 40), que tingués armes de destrucció massiva (Rússia, EUA), estats religiosos (Israel, Aràbia Saudita, Cambotja) i ja no parlem dels drets humans perquè la llista de vulneracions és tan extensa i escabrosa que difícilment podríem fer exclusions. La reacció actual de França és la mateixa que van adoptar els Estats Units d’Amèrica després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001. En aquell cas va justificar la guerra contra l’Afganistan i la posterior guerra contra l’Iraq. En el cas de l’Iraq es va despertar un moviment pacifista molt fort a Europa, amb molta implicació dels partits polítics i els mitjans de comunicació. Alguns analistes en geoestratègia argumentaven la força d’aquell moviment en el suport que tenia dels mateixos estats, ja que les guerres d’invasió al Pròxim Orient es veien com l’intent desbocat dels EUA per dominar el petroli en contra d’Europa. En aquell moment semblava difícil comprar la tesi que el moviment ciutadà també estava patrocinat per interessos geoestratègics europeus. Posteriorment això ha quedat tristament demostrat, quan no hi ha hagut quasi mostres de reacció ciutadana davant la guerra a Líbia o a Síria, ja que, en aquest cas, els països europeus estaven interessats en aquests conflictes i, sobretot França, que es va oposar fermament a la guerra a Iraq, hi ha participat molt activament.

Considero que la principal lluita que hem de desplegar amb totes les nostres energies en l’àmbit internacional és la lluita contra la guerra, pels drets humans i contra l’imperialisme. La lluita contra la guerra sigui on sigui. La lluita pels drets humans a tot arreu. I la lluita contra totes les formes d’imperialisme, colonialisme i dominació. No podem deixar que els exèrcits europeus assassinin persones arreu del món en el nostre nom. No podem deixar que Europa segueixi patrocinant guerres i conflictes arreu. El moviment ciutadà per la pau ha de denunciar tots els conflictes i guerres, siguin a Líbia, Síria, Líban, l’Iraq, Palestina o Txetxènia. Cap argument pot bastir els bombardejos. Des dels municipis podem tornar a impulsar el moviment contra la guerra i l’imperialisme. Tornem a impulsar la solidaritat i que els nostres pobles siguin focus de resistència a les atrocitats dels estats capitalistes en fase imperialista. Només si som capaces de tenir estats que no produeixin ni venguin armament i no patrocinin guerres, serem dignes de la lluita per la pau.

Share on FacebookPin on PinterestTweet about this on TwitterShare on Google+Email this to someone

Comments are closed